‘Estrategitis’
L’altre dia llegia dos documents que em van deixar inquieta i preocupada, per les seves conseqüències en la realització de projectes que gestiono i per la filosofia de la pròpia proposta:
- La nova ‘subvenció per a festivals, cicles o temporades de música que tinguin un interés estratègic per al sector musical’ de la Generalitat. Aquest ajut consta de 2 modalitats: a. per a festivals o cicles d’alt interés cultural (sols un per estil musical) de règim públic i amb un 80% dels concerts de pagament, i b. per a convenis triennals a festivals o cicles de gran impacte econòmic, o empreses de caràcter privat i de mínim 1 milio d’euros de pressupost! Es farà una valoració a partir d’uns barems establerts, etc… Em va ‘sonar’ distorssionat i malament, a ‘arreglo’ d’un invent que fa 3 anys algú va tenir per anomenar -a dit- 5 festivals de música estratègics i que ara volen ampliar. I si fos així, que tampoc ho entenc, d’interés estratègic per a qui? Ah, cert, que ara hi ha ‘categories’ de festivals de música, aquells que ténen un gran impacte econòmic en el territori, o aquells que per la seva projecció internacional donen prestigi al país i són cardinals pel panorama musical del país… Una nova manera de racionalitzar el mapa de festivals.
- El nou Pla de Museus. Em va semblar amb més sentit, la idea de posar en xarxa i unir esforços ja em sembla bé, però un dels 5 eixos principals i que es destaca sovint en el Pla és: ‘Fer del patrimoni un element competitiu i estratègic de creació de riquesa’, molt lligat amb el concepte turisme. Cert, necessari, però és adjectiu fonamental? I qui no acompleixi la creació de riquesa -s’entén econòmica- ja no será tractat igual, així com perdrà el seu ‘sentit’ de projecte patrimonial? I els espais que es queden fora? En resum, l’Agència catalana del Patrimoni Cultural, de recent creació, promourà 4 museus centrals com a estratègia vertebradora… Tornem-hi, més racionalització.
El Pla estratègic Cultura 2021 i l’Acord per a la Cultura va acordar l’any passat les polítiques culturals dels propers 10 anys per atorgar a la cultura la màxima centralitat social i posar les bases per a garantir l’eficiència dels recursos i la seva ordenació. I és tasca de l’Administració pública racionalitzar el mapa cultural del territori i fer-ne estratègia? Segurament sí.. o no! Racionalitzar en quins terminis, a quin preu i per a qui? Els estrictament econòmics? I si no, com i qui mesurarà aquest valor cultural? No ens estem deixant molts espais culturals pel camí? És clar, ara tornem a topar amb el concepte de Cultura que manega l’Administració i sobre el seu paper com a distribuïdora de recursos.
Estic molesta, molt molesta perquè no entenc res, com tampoc comprenc les estratègies de les institucions públiques que em representen. Allò que per a elles és la Cultura, no és més que un valor tangible, un valor mesurable amb xifres, circuits, productes, públics, recursos, influences mediàtiques, percentatges de població i territoris… Un concepte a milles lluny del què per a mi és la Cultura, un valor del tot intangible, una manera d’educar, de crèixer, d’aprendre coneixements, valors individuals i col.lectius, un dret universal, un recurs social, un valor afegit i mesurador de benestar a la nostra societat.
Pel que sembla les nostres institucions (sobretot la més alta) s’han proposat defensar a capa i espasa un concepte el qual potser posaria en dubte si els hi pertoca de manera tan apassionada (com administracions públiques que són), que és el de la Cultura de les empreses culturals (com cal dir ara), necessàries també, és clar, però no com a capdavanteres i representants (sovint sembla que úniques) de la idea de Cultura (o potser si?). Que potser aquest sector d’indústries no se sap defendre solet? I la famosa Cultura feta ‘en i des del territori’ què? I la Cultura dels col.lectius anònims, de les cèl.lules autogestionades, dels barris marginals, dels petits creadors, de les entitats, dels grups socials en risc d’exclusió o dels territoris descohesionats? I la tasca de milers de gestors, associats, voluntaris i persones que es realitza quotidianament en ‘territoris comantxe’? Que no som també de Cultura? Que no aportem valor afegit al país? Que no ens cal suport públic? Aleshores senyors a què esperen a modificar, a redreçar el què segurament sí hauria de fer l’administració pública catalana i autonòmica que és tutel.lar i defendre la Cultura des del seu significat social i territorial i distribuïr recursos públics d’una manera més equànime, limitant-se a facilitar al sector de les indústries culturals les eines de desenvolupament empresarial necessàries -com lleis, directrius, xarxes- enlloc de vessar-los tants recursos directes en projectes de difícil mesura o, de vegades, de dubtós interés públic?
Tampoc puc evitar recordar les paraules que fa tot just poc més d’un any el nostre conseller de Cultura va dir a l’ICUB durant la celebració del seu quinzè aniversari: ‘Barcelona és el motor cultural de Catalunya’. Sorpresa, i disgust. I a la resta del territori no fem Cultura? I si fos del cert, no troba que són paraules poc apropiades de dir a qui representa tot el territori de Catalunya?
Serà que tot plegat serveix per a justificar altísimes inversions en ‘alts’ equipaments. Serà que sí te sentit donar suport i diners a grans esdeveniments per a pagar campanyes de comunicació i prestigi de país. Serà que la tendència al etnocentrisme cultural des de la més alta institució catalana és real… O serà que el què jo faig no és Cultura. Vaig molt despistada, hauré de revisar la meva estratègia!
imatge: pion chess - A. Pérez Barahona
