CARMΣMIX l'estraperlista

Ahir vaig assistit a la jornada de formació ‘Com millorar la comunicació i aconseguir més públics als teatres’ organitzada per l’ODA-Diputació de Barcelona per a tècnics municipals de cultura extrapolable, evidentment, a altres àmbits culturals no estretament vinculats amb les arts escèniques. Hi van parlar diferents especialistas en comunicació cultural, aquí un petit resum del què per a mi va ser el més destacat:

L’empresa de comunicació cultural La Costa Comunicació ens va parlar de les possibles i positives sinèrgies entre institucions culturals i el món empresarial, com l’establerta entre el Gran Teatre del Liceu i Vueling (actual entitat ‘protectora’) on al llarg dels últims anys han realitzat accions comunicatives conjuntes com premiar usuaris de Vueling assistint a concerts en zona vip al Liceu, o realitzar  concerts de l’orquestra volant durant l’estrena d’un nou avió. 

L’especialista en màrqueting digital Montserrat Peñarroya es va centrar en dues idees: 1. el contingut i el mercat: l’èxit d’una marca dependrà de la combinació equil.librada entre un bon producte + un bon pla marketing + recollir les necessitats del mercat. I va comentar que sovint no s’hi pensa gaire en aquest darrer i fonamental punt, una pràctica estesa a Cultura (tambe es va parlar en el debat final, sobre si calia prioritzar els ‘iougurts blancs’ si agraden mes o anar més enllà i respectar la feina creadora del programador en oferir propostes interessants i desconegudes per al públic… és clar, com tot és qüestió d’equil.libris!). 2. El web 3.0 i el màrqueting relacional centrat en la relació amb els usuaris i la seva obligatòria i fàctica aplicació internàutica a qualsevol dispositiu, sobretot als mòbils! Si disposem de pocs recursos ens aconsella treballar amb eines gratuïtes per a la creació de webs com Joomla, Drupal o Wordpress i que, condició sine qua non, que el site sigui responsive o el què és el mateix, que s’adaptin a qualsevol dispositiu i ressolució de pantalla, ja que més del 50% dels accessos a internet es realitzen tràmit els dispositius mòbils. Va parlar de moltes coses més, molt útils i pràctiques i ens va fer riure bastant! 

Després va arribar el torn de diferents casos com el del Teatre Lliure: en David Vericat ens va parlar de la importància de tenir un punt de venda d’entrades online propi o print@thome com a estratègia bàsica d’un teatre per a poder recopilar informació dels usuaris de teatre, així com per a fer un mesurament i seguiment informatiu acurat i poder ‘corregir’ les pròpies estratègies comunicatives i fins i tot la pròpia programació. En Pepe Zapata del Mercat de Les Flors va començar a parlar posant en dubte el titol de la trobada: cal aconseguir més públic o crear comunitat? Aquesta és la premisa i/o estratègia sobre la qual es basa el Mercat, i ho fa treballant el engaging i diversifying, o el què és el mateix, el compromís i la diversificació dels públics, la comunitat artística, el sector i tots els agents relacionats l’objectiu dels quals és crear un microcosmos creatiu i participatiu que permeti la seva pròpia sostenibilitat (i aquestes últimes són paraules meves amb les quals espero haver copsat la seva essència i significat principal, sino disculpeu-me!). Per a crear aquestes sinèrgies va presentar una bateria d’accions comunicatives impressionants que em van deixar bocabadada. Un exemple de pràctica de proximitat: apropar el Mercat al barri del Poble Sec on està ubicat aquest espai, convidar els veïns a conèixer les instal.lacions i gaudir de la seva programació amb un 15% de descompte permanent. I per ultim, algu que em va deixar entusiasmada per la seva passió i el seu tarannà clar i terra-terra, en Joan Morros de l’associació cultural gestora del Teatre Kursaal de Manresa #ElGalliner (gran exemple de militància, coherència ciutadana, apropiació i bona gestió d’un espai públic per part del teixit associatiu cultural del municipi) que va presentar accions low cost per a butxaques estretes i que ens les va passar… en paper!! La seva màxima: és clar que ajuden les noves tecnologies però el què realment cal fer és guerrilla de proximitat, relacionar-se amb els ciutadans i el seu públic, generar complicitats i fer coses i maneres ‘de poble’, tal i com ha volgut reivindicar. Ens va parlar d’una experiència que van posar en pràctica, la ‘shopping night’, una col.laboració amb el teixit comercial de la ciutat que va consistir en allargar un dia l’horari comercial fins a les 12 de la nit i on el teatre també hi participava, posant a la venda entrades al 50%. El resultat, en 4 hores van vendre més de 1.600 tickets!

Assistir a aquest tipus de seminari ajuda a agafar perspectiva de la pròpia feina és clar, però també t’engresca, o et deprimeix, t’apropa, o t’allunya, no puc fer a menys de marxar sempre amb una sensació agredolça inevitable, és aquesta una realitat tan diferent ( i potser privilegiada) de la que fem i ens deixen fer en el dia a dia del nostre àmbit municipal! I, malauradament, aquesta és una sensació molt compartida entre els companys de l’àmbit local que realitzen tasques d’estratègia comunicativa o que simplement volen transmetre i donar a conèixer els projectes que duen a terme, una tasca de quixots lluitant contra molins de vent! 

Normalment els teatres i equipaments culturals d’una ciutat fan part d’una xarxa que depenen dels departaments de Cultura municipals. Molts d’aquests espais no tenen personalitat pròpia, o està molt limitada, la qual cosa els situa inevitablement sota el paraigües de la casa mare municipal.

I ara posem-nos a fer un exercici de visualització i imaginem:
Suposem que treballem en una ciutat amb un feble teixit associatiu, molt a prop i alhora molt lluny de la gran ciutat, amb uns hàbits de consum cultural molt establerts fora de la pròpia demarcació territorial, amb un gran percentatge ciutadà de primera u segona generació d’immigrants i un índex de nova ciutadania a l’alça, amb uns polítics que no contemplen la Cultura com a un dels eixos vertebradors de les polítiques municipals i menys d’estratègies culturals ciutadanes inclusives i expansives, i amb una institució corporativa municipal que fa el possible per a què no existeixis… I aquí m’hi pararé!

Suposem també que:

- has de lluitar contra els ‘elements’: tots hi veuen un perill inadmissible que Cultura ‘s’independitzi’ de l’organització! “Quines aplicacions voleu baixar, per a què vols fer servir you tube, my space o spotify? Que no tens prou amb windows media? I per a què necessites un smartphone si amb això, model Nokia 500, ja pots parlar?? Wifi? Per què un espai amb connexió i per a qui si ja tens l’ordinador amb internet? Sí, sorry capo, ja sé tot allò dels perills de seguretat i del descontrol tecnològic… Amb què omplirem de contingut i de què parlarem en els butlletins informatius i l’agenda? Per què caram voleu xarxes socials si ja teniu aquestes que ens representen a tots? “Va home, va, que des que us vam aconsellar deixar d’imprimir programes i cartells ens esteu marejant de valent!” Molts departaments de Comunicació i Informàtica municipals encara no han entès ben be de què va la pel.licula: no es resta, sino que es suma i no s’ha de tancar, sinò obrir, i no es comunica igual sinò completament diferent! És el mateix dir “la poma és vermella” que dir “la poma surt del pomer, fa fruits verds que després es tornen vermells”? Mira que hi ha maneres d’explicar les coses, oi? Segurament d’una forma més creativa, divertida, propera i lluny dels ‘clixés’ de la comunicació corporativa.… i a més et fas ajudar pels ciutadans co-creant continguts i vetllant la teva i la seva feina! És establir un llenguatge diferent i necessari per a mantenir els nostres públics culturals! De què ténen por doncs, de perdre el control, de la transparència, de la participació quan podem comunicar la mateixa cosa de maneres diferents?

- no tens recursos, però au, fes-me el mateix però que es vegi més! Que parles de partides dedicades a la comunicació cultural? Ni parlar-ne, mira potser si convençes a Joanot per a què tregui d’allà de la produccio un 5% i de la proposta expositiva un 10% a l’altre, potser això donarà per a què facis un web… beh, un bloc que sinò qui ja saps ens posarà el crit en el cel! Imaginació al poder et diuen!

- no hi ha ningú que et pugui donar un cop de mà, hi ha els equips que hi ha (cadascú ocupat en els seus projectes, amb poc temps i de vegades poques ganes d’escoltar-te) i qual els parles de la importància de la nova tecnologia, que facilita la manera de treballar i la transforma però que cal, per un temps, formar-se i treballar -ni que sigui divertint-se- encara una miqueta més… doncs demanes més voluntat i una petita dedicació que molt sovint no es veu ni compensada! Lluites contra dinàmiques, compartiments estancs, resistències i sobreesforços, posant-te la disfressa de petit pepito grillo recordar-los que ‘hambre para hoy pero pan para mañana’… un exercici de pedagogia constant!

Suposem que tot això que t’he explicat t’ho ha explicat algú molt exagerat i que d’aquí a la realitat hi ha un pas moolt gran. Sols ‘suposem’, és clar… esgotador!

L’altre dia llegia dos documents que em van deixar inquieta i preocupada, per les seves conseqüències en la realització de projectes que gestiono i per la filosofia de la pròpia proposta:

- La nova ‘subvenció per a festivals, cicles o temporades de música que tinguin un interés estratègic per al sector musical’ de la Generalitat. Aquest ajut consta de 2 modalitats: a. per a festivals o cicles d’alt interés cultural (sols un per estil musical) de règim públic i amb un 80% dels concerts de pagament, i b. per a convenis triennals a festivals o cicles de gran impacte econòmic, o empreses de caràcter privat i de mínim 1 milio d’euros de pressupost! Es farà una valoració a partir d’uns barems establerts, etc… Em va ‘sonar’ distorssionat i malament, a ‘arreglo’ d’un invent que fa 3 anys algú va tenir per anomenar -a dit- 5 festivals de música estratègics i que ara volen ampliar. I si fos així, que tampoc ho entenc, d’interés estratègic per a qui? Ah, cert, que ara hi ha ‘categories’ de festivals de música, aquells que ténen un gran impacte econòmic en el territori, o aquells que per la seva projecció internacional donen prestigi al país i són cardinals pel panorama musical del país… Una nova manera de racionalitzar el mapa de festivals.

- El nou Pla de Museus. Em va semblar amb més sentit, la idea de posar en xarxa i unir esforços ja em sembla bé, però un dels 5 eixos principals i que es destaca sovint en el Pla és: ‘Fer del patrimoni un element competitiu i estratègic de creació de riquesa’, molt lligat amb el concepte turisme. Cert, necessari, però és adjectiu fonamental? I qui no acompleixi la creació de riquesa -s’entén econòmica- ja no será tractat igual, així com perdrà el seu ‘sentit’ de projecte patrimonial? I els espais que es queden fora? En resum, l’Agència catalana del Patrimoni Cultural, de  recent creació, promourà 4 museus centrals com a estratègia vertebradora… Tornem-hi, més racionalització.

El Pla estratègic Cultura 2021 i l’Acord per a la Cultura va acordar l’any passat les polítiques culturals dels propers 10 anys per atorgar a la cultura la màxima centralitat social i posar les bases per a garantir l’eficiència dels recursos i la seva ordenació. I és tasca de l’Administració pública racionalitzar el mapa cultural del territori i fer-ne estratègia? Segurament sí.. o no! Racionalitzar en quins terminis, a quin preu i per a qui? Els estrictament econòmics? I si no, com i qui mesurarà aquest valor cultural? No ens estem deixant molts espais culturals pel camí? És clar, ara tornem a topar amb el concepte de Cultura que manega l’Administració i sobre el seu paper com a distribuïdora de recursos.

Estic molesta, molt molesta perquè no entenc res, com tampoc comprenc les estratègies de les institucions públiques que em representen. Allò que per a elles és la Cultura, no és més que un valor tangible, un valor mesurable amb xifres, circuits, productes, públics, recursos, influences mediàtiques, percentatges de població i territoris… Un concepte a milles lluny del què per a mi és la Cultura, un valor del tot intangible, una manera d’educar, de crèixer, d’aprendre coneixements, valors individuals i col.lectius, un dret universal, un recurs social, un valor afegit i mesurador de benestar a la nostra societat.

Pel que sembla les nostres institucions (sobretot la més alta) s’han proposat defensar a capa i espasa un concepte el qual potser posaria en dubte si els hi pertoca de manera tan apassionada (com administracions públiques que són), que és el de la Cultura de les empreses culturals (com cal dir ara), necessàries també, és clar, però no com a capdavanteres i representants (sovint sembla que úniques) de la idea de Cultura (o potser si?). Que potser aquest sector d’indústries no se sap defendre solet? I la famosa Cultura feta ‘en i des del territori’ què? I la Cultura dels col.lectius anònims, de les cèl.lules autogestionades, dels barris marginals, dels petits creadors, de les entitats, dels grups socials en risc d’exclusió o dels territoris descohesionats? I la tasca de milers de gestors, associats, voluntaris i persones que es realitza quotidianament en ‘territoris comantxe’? Que no som també de Cultura? Que no aportem valor afegit al país? Que no ens cal suport públic? Aleshores senyors a què esperen a modificar, a redreçar el què segurament sí hauria de fer l’administració pública catalana i autonòmica que és tutel.lar i defendre la Cultura des del seu significat social i territorial i distribuïr recursos públics d’una manera més equànime, limitant-se a facilitar al sector de les indústries culturals les eines de desenvolupament empresarial necessàries -com lleis, directrius, xarxes- enlloc de vessar-los tants recursos directes en projectes de difícil mesura o, de vegades, de dubtós interés públic?

Tampoc puc evitar recordar les paraules que fa tot just poc més d’un any el nostre conseller de Cultura va dir a l’ICUB durant la celebració del seu quinzè aniversari: ‘Barcelona és el motor cultural de Catalunya’. Sorpresa, i disgust. I a la resta del territori no fem Cultura? I si fos del cert, no troba que són paraules poc apropiades de dir a qui representa tot el territori de Catalunya?

Serà que tot plegat serveix per a justificar altísimes inversions en ‘alts’ equipaments. Serà que sí te sentit donar suport i diners a grans esdeveniments per a pagar campanyes de comunicació i prestigi de país. Serà que la tendència al etnocentrisme cultural des de la més alta institució catalana és real… O serà que el què jo faig no és Cultura. Vaig molt despistada, hauré de revisar la meva estratègia!



imatge: pion chess - A. Pérez Barahona